Manolo Chinato

A classe, concretament a l’àrea de castellà, he de fer una exposició basada principalment en un poema qualsevol, un poema que per a mi tinga un rellevància important, ha de ser un poema que m’agrade, i que m’agrade molt. Fins i tot tenim llibertat de triar un poema escrit en qualsevol llengua. Personalment no tinc ningun poema especial, però si que tinc diversos poetes que m’agraden, i el primer que vaig pensar fou a triar un bon poema d’algun d’aquests autors. D’entrada vaig descartar poetes de llengua castellana, ja que si tenia l’opció preferia fer l’exposició sobre algun poema de l’Estellés, o de la Mercé Marçal. Fou aleshores quan em va venir al cap Manolo Chinato, el que puc considerar un del pocs poetes castellans que realment em remou la consciència, i ho vaig vore tot clar.

Manolo Chinato (més conegut com “Manolillo” Chinato) és un poeta espanyol, nascut el 31 de decembre del 1952 a Puerto de Béjar, Salamanca. El vaig descobrir per casualitat, sense saber-ho, fa uns quants anys em vaig comprar un cd un poc peculiar dels Extremoduro, pensant que seria un disc que havien tret canviant-se un poc el nom. El disc era d’uns tal Extrechinato y Tú, i es titulava Poesía Básica.

(Extrechinato y Tú. Fito Cabrales, Robe Iniesta, Manolo Chinato i Iñaki Uoho)

Finalment, Extrechinato y Tú i el disc Poesía Básica resultà ser un homenatge portat a mans d’alguns components d’Extremoduro (Robe Iniesta i Iñaki Uoho) y de Alfredo “Fito” Cabrales (en aquell moment cantant de Platero y Tú, i actualment líder dels Fito & Fitipaldis) a un poeta i amic seu, el ja nomenat Manolo Chinato. En el seu moment, el disc no em va agradar molt, i el vaig deixar un poc de banda, però fa cosa dos o tres anys, vaig repescar el disc disc que tenia perdut per casa, i el vaig escoltar de nou. I em va impressionar, sobretot, pel fet de sentir combinades les veus de dos cantants que per a mi ja estaven consolidats com a ídols (Robe i Fito) mesclades amb la veu profunda d’un vell recitant poesia, la veu de Manolo.

Així podem dir que Manolo Chinato ha assolit el seu èxit gràcies a aquest disc d’homenatge i a les diverses col·laboracions i composicions que fa per a algunes cançons de Extremoduro, de Fito & Fitipaldis, i de Marea (els tres grups que més idolatre del rock espanyol). I així és que, inconscientment, i sense adonar-me’n, els versos de Manolo anaven, poc a poc, marcant-me i influenciant-me cada vegada més.

I avui, no sé ben bé perquè, he sentit la necessitat d’escriure i de retre-li el meu petit homenatge a aquest ramader que té el car a cavall entre Extremadura i Salamanca, i la millor manera que he trobat de fer-ho ha sigut dedicar-li unes quantes línies en el blog. Així, i sense més dilacion, us deixe amb tres de les cançons de Poesía Básica. I, com no, us anime també a escoltar totes les cançons del disc i llegir alguns versos del Manolo Chinato.

[Us deixe també una entrevista que li fan fer a El mundo en 2001, quan el disc va sortir al mercat, fent clic aquí.]

Extrechinato y Tú - Juguete de amor

Extrechinato y Tú - Viento (déjame ir contigo)

Extrechinato y Tú - Eterno viajero

(Portada del disc. L’home del cavall és Manolo)

Tengo ronca el alma de quererte
en esta soledad llena que me ahoga;
tengo los ojos llenos de luz de imaginarte
y tengo los ojos ciegos de no verte;
tengo mi cuerpo abandonado al abandono
y tengo mi cuerpo tiritando de no poder tocarte;
tengo la voz tosca de hablar con tanta gente
y tengo la voz preciosa de cantarte;
tengo las manos agrietadas de la escarcha
y tengo las manos suaves de en el cielo acariciarte;
tengo soledad, luz, alegría, tristeza,
rebeldías, amor, sonrisas y lágrimas…

Y también te tengo a ti, preciosa,
caminando por las venas con mi sangre.