Monte Perdido: la crònica

Divendres 13

Arribem a Tolosa, on anem a deixar el cotxe i des d’on mamprendrem la marxa, a les set i mitja de la vesprada. Consultem els guardes forestals i ens comuniquen que no podem fer nit allí on teníem pensat, hem d’arribar com a mínim fins al refugi de Goriz, a 2160 metres d’altitud, del que ens separen unes cinc hores de camí. Així i tot, a les vuit de la vesprada comencem a fer marxa, sabent que anem ben preparats per afrontar, fins i tot, unes dues o tres hores de marxa nocturna. Per sort, a més de les llanternes frontals, una nit ben clara permet que la lluna col·labore també a fer més planera la ja de per si difícil marxa nocturna.

Finalment, a uns 2000m d’altitud i a tres quarts d’hora del refugi, decidim que ja ho tenim prou bé per al primer dia. És la una en punt de la matinada, plantem tendes al prat, i a dormir.

.

Dissabte 14

A les sis i mitja, ben prompte, ens despertem i repleguem les tendes. Mengem poc i fem cap al refugi acompanyats d’un isard que ens segueix de prop. Arribem a Goriz voltant de les set i mitja on desdejunem (és un refugi guardat, i per tant ofereix desdejuni, dinars i sopars, a més d’un llit tou), i ens preparem per fer l’assalt al cim, al Monte Perdido, tercer cim dels Pirineus amb 3355 metres d’alçada. Per fer més lleugera la pujada, lloguem unes taquilles al refugi, on deixem allò que no ens serà necessari (sac de dormir, roba extra, tendes de campanya, etc).

[Refugi de Goriz]

Al cap de quaranta minuts de començar la pujada, ens trobem ja de ple amb la neu. Parem i ens col·loquem els crampons i les polaines. Fem càlculs,  i tenim per davant un desnivell de 1100 metres de neu i gel. Comencem l’ascens blanc seguint el camí que els alpinistes més matiners han obert fa solament unes poques hores.

A les dotze del migdia arribem al llac gelat (cobert encara de neu a aquestes altures de l’any). Estem ja a 3000 metres, i comencem a creuar-nos amb els primer muntanyes, que ja van de tornada cap al refugi. Ens diuen que ja no ens queda res, que els tres-cents metres de desnivell que ens separen del cim ens portaran una horeta llarga de pujada. La pujada final impressiona, fa por, implica respecte, molt de respecte. Ens creuem també amb els primer esquiador que baixen del cim (fan molta enveja, tot s’ha de dir, qui poguera baixar lliscant de forma tan natural i sense quasi esforç aparent…).

Són tres quarts de dos, i ja contemplem tot el parc natural d’Ordesa des del seu punt més elevat. La pujada final ens ha costat una hora i tres quarts, ha sigut molt dura, però hem arribat prou bé. Dels quatre que havíem sortit del refugi tres som al pic, Ventura no ha pogut més i s’ha quedat al llac gelat, on ens espera per dinar. La fam fa que tardem menys en baixar del previst, la fam i el truc del “cul-esquí” (que consisteix a seure sobre la neu i deixar-se lliscar tranquil·lament).

Dinem a la vora del llac gelat, i comencem la baixada. Hem tingut un altre contratemps, i d’aquests que són difícils de perdonar: no portem ni crema solar ni ulleres de sol. La crema, ara per ara no és problema, però els ulls ja comencen a coure després de tantes hores de sol reflectit a la blanca neu.

[pujada final del Perdido]

La baixada es fa ràpida, però es fa patent que deuríem haver sortit abans, per evitar baixar tant tard. La neu, després de tot el dia de sol, esta molt tova, i cada dos per tres els peus se’ns enfonsen pam i mig (sort que amb les polaines evitem mullar-nos els pantalons).

A les cinc de la tarda ja estem al refugi: la cara molt roja, i els ulls couen com mai, ens espera mala nit… Per sort ens diuen que si que tenim plaça dintre del refugi per aquesta nit (ens havíem posat a la llista d’espera, ja que el refugi està ple de gom a gom). A les set sopem al refugi. Menú de muntanya i menjar abundant per 14 euros per persona (13 ens costa passar allí la nit): de primer llentilles, després un poc d’amanida, una bona cuixa de pollastre, espaguetis, i per acabar, mousse de iogurt. Mires on mires el cansament es fa patent a la cara dels comensals. Als plats no queda ni una molla de pa.

.

Diumenge 15

Puc dir que ha sigut una de les pitjors nits de la meua vida. Tenia son i estava molt cansat, però els ulls no m’ha deixat dormir pràcticament res. El coliri que ens han deixat al refugi ha suposat alguna millora, però així i tot la nit ha sigut llarga i difícil. Ventura i Moisès no tenen res, però Aitana i jo ens hem alçat amb la cara unflada, plorem constantment i ens és prou difícil suportar la llum intensa. Per sort el dia ha sortit nuvolat.

Desdejunem altra vegada al refugi, recollim les taquilles, preparem motxilles, i comencem la baixada fins al cotxe. Tenim unes hores per davant, comptant parades per descansar i tot. Uns corticoides que ens dona Ventura (és metge, i Moisès també) fan que la inflamació de la cara desaparega, i cada vegada els ulls molesten menys.

El primer dia no ho havíem pogut apreciar per ser de nit, però ara es veuen algunes llúdries juguen baix de la Cua de Cavall. Travessem el prat on els guardaboscs no ens havien deixat fer nit feia dos dies, ara ple de vaques que pasturen.

[Cascada "Cua de Cavall"]

A la una del migdia arribem al cotxe. Descarreguem i ens canviem. Primera parada, la farmàcia de Tolosa: comprem crema hidratant i un coliri més especific per al mal que ens afecta.

Baixem dos pobles més, on diem a un bar. I ja, definitivament, pugem al cotxe per tornar cap a casa.

Ha sigut dur, sobretot pel mal d’ulls, però després de tot val la pena. La sensació que es sent i la satisfacció  de contemplar aquells paratges des del seu punt més àlgid és una cosa que solament poden comprendre aquells que han viscut una situació semblant.

Pròxim repte: Aneto i Posets

[Ja penjaré les fotos quan les tinga, metre podeu veure aquestes fotos de tota la pujada]

Pròxima estació: el Perdido

Sí, així com sona, demà mateix men vaig cap al Perdido. Fins fa una hora era simplement una idea, una possibilitat, fins que Ventura m’ha cridat a casa i m’ha dit “ei, que demà marxem”.

Dit i fet, m’espera un cap de setmana de fred, neu, Pirineus, i una roca d’uns tres mil tres-cent metres (que es diu prompte).

Diumenge us contaré com ha anat la cosa!

Morella ‘08

Quatre dies de muntanya que es necessitaven. I no, finalment no vaig sentir com m’envaïen els records, senya de que mai havia estat allí encara. Ens ha plogut, ens ha fet fred i molt de vent, fins i tot ens va pedregar (tot això, enmig de la muntanya, en plena excursió). No era la primera vegada que em plovia i em pedregava mentre caminava per la muntanya, però mai m’havia enfrontat amb una situació semblant acompanyat per nanos d’entre set i dotze anys, els quals et tenen quasi quasi com a un monitor més, i que per dir-ho d’alguna manera estan també sota el teu càrrec.

La veritat és que han sigut quatre dies de “pràctiques de monitor”, que s’agraeixen i que li donen a aquestos quatre dies a Morella un toc especial, diferent.

Podria finalitzar dient que aquestos quatre dies són allò més paregut a una visió de futur, durant aquesta escapada a Morella he fet allò que des de fa temps suposa una peça fonamental del meu pla de futur: arribar algun dia a ser monitor del Grup Jove.

 .

 .

 .

. 

Road to Morella

Finalment, després d’un gran temps sense trepitjar la muntanya pròpiament dita, torne a fer una escapada per desconnectar. Dimarts matí marxe cap a Morella (Els Ports), amb el Grup Jove del CEV (Centre Excursionista de València).

Les ganes de campament eren insostenibles, i esperar fins al d’estiu seria un suïcidi. Ara que ja tinc els disset únicament em queda la possibilitat d’assistir a dos campaments del Grup Jove (aquest de pasqua, i el d’estiu), i la veritat és que no vull desaprofitar l’ocasió.

Aquesta vegada serem pocs (en comparació als campaments estiuencs), al voltant de la trentena, i ens allotjarem a l’alberg juvenil Francesc de Vinatea, una colònia industrial del segle XIX assentada al costat del riu Bergantes, propera al municipi de Morella, adaptada i rehabilitada per l’IVAJ com a alberg, i que real i sincerament fa molt bona pinta (el complex compta també amb un hotel, un parc infantil, i pistes esportives).

 

 [Morella, presidida pel seu mític castell]

M’ha passat alguna vegada que altra, que de cop vaig a algun lloc al qual vaig estar temps enrere, i en el moment en el que me n’adone de que no es la primera vegada que estic allí em retornen al cap records perduts de la meva infància, petites anècdotes que ja havia oblidat amb el temps, fets que vaig viure en el mateix indret uns quants anys abans. A Morella vaig estar fa temps de col·lònies amb l’escola, i no sé dir-vos ben bé si ara vaig justament al mateix lloc de quan vaig anar amb l’escola. Tot serà qüestió d’arribar allí el dimarts i veure si els records perduts em tornen a envair…

manual de montaña (1)

MANUAL DE MONTAÑA (1) - Como convertirse en la atracción pública de un pueblecito de montaña

1- Organiza con unos colegas una travesía de tres días por la sierra Calderona

2- Coge un bus y ve hasta Serra.

3- Pasate todo el día andando entre Serra y Gátova (20′4 km).

4- Plantate en Gátova junto a tus colegas a las 21:00, cargados con mochilas de montaña, botas, y hechos unos warros después de todo el día andando bajo el sol.

5- Acampa en una pinada, al lado de una fuente y de la picina del pueblo, y bien cerca de la carretera. Echate a dormir asi al cual, las mochilas a un lado, esterillas en el suelo, y dentro del saco de dormir. Porsupuesto, pegate la fumada.

6- Pasate todo el día allí, dentro del saco, hablando, comiendo, durmiendo y fumando. Bajo las atentas i discriminatorias miradas de los lugareños.

7- Llegada la noche, vete a cenar a un bar barato, con las mochilas, las botas, y las pintas de montañero que lleva 2 días vagando por el mundo incluidas.

8- Pegate una buena borrachera en el mismo bar, para despúes irte a un pub, y entrar con toda la geta, mochilas, bastones, y botas. Importante hacerte el amo de pub, pegandote el baile con botas de montaña. Y que los mais no paren.

9- Echate algunas partidas al futbolin, y quedate en el pub hasta que chapen.

10- Con toda la cogorza, vuelve al sitio de acampada, monta el campamento, y a dormir al raso otra noche.

11- A la mañana siguiente, vete del pueblo tal como llegaste.

Si sigues todos estos consejos, podras apreciar como la gente del pueblo que pasa por allí, sobretodo los abuelos, te miran con mala cara mientras dicen: “mira estos, ya sea mañana o tarde todo el día durmiendo”. Podrás apreciar tambiém como unas chavalas que se han pasado la tarde mareando allí donde estabas te dicen: “un abuelo le ha dicho a mi padre que estabamos aqui con unos hippis”. Podras comprovar como los mascaos del pueblo os gritan “buenos días” a las 8 de la mañana, cuando vuelven de fiesta. Y sobretodo podrás comprovar como surgen las miradas y los comentarios en voz baja mientras paseas tranquilamente por el pueblo con tu mochila.

Ahora ya sabes como darle a un pueblecito de montaña tema para hablar durante toda la semana.

[Os dejo algunas fotos de la experiencia]

Repetiremos, eso seguro!