Ja us vaig parlar a la crònica de Viña sobre aquesta cançó que Albert Pla havia interpretat durant el seu concert, i que tant m’havia xocat. Doncs bé, buscant per internet m’acabe d’assabentar que la cançó pertany a la banda sonora de la pel·lícula Airbag.
A més, he trobat el vídeo del Viña en el que la canta en directe:
Com ja us vaig avançar, dimecres passat vam anar ja al recinte del Viña per acampar i tenir un bon lloc a la zona d’acampada (cal dir que l’organització havia muntat ombratges amb teles negres a la zona d’acampada, i el que volíem era prendre un bon lloc per allí).
Si he de comparar els dos Viña (el de Villarrobledo i el de Paiporta), personalment hem quede amb el de Paiporta, i per “golejà“. I per què? Bé, per una banda el ViñaRock (a partir d’ara així nombraré el festival de Villarrobledo, metre que nombraré Viña al de Paiporta) oferia un cartell més ampli -amb més grups- i més divers, però el fet de que Extremoduro tocara al Viña, personalment, iguala un poc la balança. Si es tracta de parlar del recinte i de l’organització, no tenim comparació possible: el Viña estava prou ben organitzat, però és que el VinaRock era impressionant, tant pel que fa a l’organització com pel que fa al recinte (per posar un exemple, la zona de concerts del ViñaRock estava tota asfaltada, mentre que la del Viña era de terra, però terra d’aquesta de camp de futbol, que al mínim ball ska ho empolsinava tot).
Si, el ViñaRock era millor tant com a organització, cartell i instal·lacions, però allò que ha fet el Viña especial ha sigut la gent. Mentre que al ViñaRock érem sis amics en dos tendes muntades en un racó, al Viña (i debut a la proximitat) seríem al voltant de vint-i-cinc amics (repartits en petits grupets que de vegades en formaven un de sol) acampats molt a la vora els uns dels altres. A més a més, com que havíem anat amb antelació, vam poder organitzar un “campament base” on les tendes estaven col·locades en cercle, deixant al mig una placeta on ens reuníem abans i després dels concerts. Allí menjàvem, bevíem, fumàvem, xarràvem, tocàvem la guitarra i el caixó flamenc… és a dir, allí fèiem vida mentre no estàvem de concert. I ha sigut açò (juntament amb el fet que hem fet molta i molt bona relació amb els veïns) el que realment ha marcat la gran diferència amb el ViñaRock. Cal apuntar també que aquest festival l’havíem planificat millor, i és per això que les estones entre concerts han sigut tant profitoses.
Musicalment m’és impossible no remarcar, no destacar, no enaltir el concert dels Extremoduro. Aquells qui em coneixen bé saben perfectament que els escolte des de ben petit, i que musicalment són el grup que més idolatre. Feia temps que no hi havien moltes noticies sobre els Extremo, i això m’havia portat a pensar que mai els anava a veure en directe. Les ganes de veure aquells a qui idolatre en directe, el plaer d’escoltar cadascuna de les cançons que porte anys escoltant a casa tocades en aquell mateix moment pels mateixos Extremoduro feren del concert una cosa memorable, una cosa que sempre guardaré i que, n¡estic ben segur, mai oblidaré. Cadascuna de les cançons la vaig viure i gaudir com un xiquet de cinc anys el dia de reis. No puc deixar-ne de banda cap, però remarcaré sobretot “Jesucristo Garcia”. Hauré vist desenes de vegades el vídeo de Jesucristo Garcia en directe, me’l sé de memòria, i viureu jo mateix fou impressionant, en el moment en que Robe comença el solo de guitarra inicial la pell se’m va ficar de gallina d’una manera bestial (podeu preguntar-li-ho als allí presents). Acabaren el concert amb un solo de guitarra llarguíssim i impressionant de Iñaki Uoho.
Dijous començàvem a les set de la vesprada amb el concert de Ki Sap, qui tocaven en casa (són de Paiporta) i tot seguit el de La Gossa Sorda, feren de la vesprada del dijous una bona vesprada de ska i reggae. Després de sopar, tocaren els Extremo, i acabàrem la nit (encara que els concerts continuaven) amb un poc dels Delinqüentes.
Divendres fou el dia més complet. Començàrem també a les set amb La Troba Kung-Fú (antics components de Dursminguet) i després amb el rap sud-americà d’Arianna Puello. Després de sopar anàrem a veure un poc als Mago de Oz (era un deute que tenia amb la meva infància), i a pesar de no conèixer part de les cançons (solament conec les velles), van tocar “Molinos de Viento” durant els vint minuts que vam estar allí presents (Molinos de Viento és, per a mi, la millor de les cançons de Mago). Poc més tard pujaren a l’escenari els Canteca de Macao (a qui veia per tercera vegada en menys de sis mesos) i els va seguir Muchachito Bombo Infierno. Després d’un descanset de mitja hora, tocaren els Mojinos Escozíos, i rematarem la nit amb un gran concert d’ska de la mà dels The Locos. Serien vora les cinc i quart del matí quan els The Locos posàven el punt i final al dia més complet de concerts.
Per acabar, dissabte per la vesprada no vaig veure res, ja que per mi la nit anterior havia acabat a la una del migdia, i vaig passar tota la vesprada dormint la mona. Així és que vam començar la nit després de sopar amb el final de Fat Joe, esperant que començara Albert Pla, concert que va estar va bé, interpretació la mítica cançó “Soy Rebelde” inclosa, va tocar també el tema dels Extremo “Pepe Botica”, i va possar-li punt i final a la seva actuació amb “Veintegenarios“. A més a més, cal destacar el solo de guitarra espanyola, de l’estil de Paco de Lucía, que feu un dels músics que l’acompanyaven. Després d’Albert Pla va venir el descobriment personal d’aquest Viña, l’actuació impressionat dels NOFX. Per acabar la nit, concert d’Amparanoia, i després (per enèsima vegada a la meva vida) Obrint Pas, als qui els fallà un poc el só. Per acabar, també a les cinc del matí com el dia anterior, vam veure els últims deu minuts del grup que posava el punt i final a tres dies i quatre nits de molta, molta festa, els Barón Rojo.
En fi, l’any que ve, si tornen per Paiporta (allò més provable és que sí) repetirem però ben segur.
.
I ja que estic, us deixe el vídeo de la millor cançó del Viña, i la que podríem dir que és la cançó en directe que més he viscut.
Extremoduro - Jesucristo García
P.D.: Hauríeu d’haver vist a un català, dissabte al matí, un d’aquests veïns amb qui ens reuníem per tocar la guitarra i cantar, cantant i tocant a la perfecció vàries cançons de la banda sonora de Bola de Drac (els dibuixos animats). Fou flipant.
Aprofitant la diada del 25 d’abril, dos clàssics de la música folk del País Valencia. Us deixe amb dos dels clàssics més afalagats dels Al Tall, dos himnes que han marcat història i que han sigut la referència de més d’una generació.
No s’ensenya a les escoles
com van esclafar un país
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.
Hi ha un licor en la resina
dels antics oliveraras
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.
Al Tall - Lladres que entreu per Almansa
Al Tall - El cant dels Maulets
