Ja hi tornem a ser

Ja hi tornem a ser. Com cada any, l’albereda encatifada de sorra, barreres de fusta, entaulats, les graderies de color verd i l’element indispensable per a la festa: bous i vaques.

Com cada any, durant quatre caps de setmana seguits ens tocarà aguantar la invasió del poble. Centenars de macarres, d’aquestos que es dediquen i viuen de ferlamà i tocar els ous molestar la resta del personal per simple plaer, d’aquells que presumeixen d’haver-li obert el cap a qualsevol que (segons ells) “els va mirar malament” (i clar, això és un fet que ells no poden permetre), ocuparan el poble cada vesprada i cada nit de dissabte i diumenge.

Els festejos taurins en si no em fan nosa, de fet els veig com una oportunitat de reunir la gent del poble, ja que durant aquests la gran majoria dels joves (i no tant joves) es concentra als voltants del recinte taurí. El que no m’agrada, el que deteste d’aquestos dies (i que fa que els festejos taurins no hem siguen del tot simpàtics), és el fet de no poder passejar tranquil, el fet d’anar sempre amb la por al cos. Por a que algun d’aquests macarres amb samarreta de tirants, gorra, i cadenes d’or penjades al coll, algun d’aquests milhomes que no fan més que buscar brega, et suque alguna galtada i la prenga amb tu simplement perquè sí, perquè s’avorreix, perquè ha de demostrar a la resta que ell és el més fort i que ell castiga tots aquells que no li mostren el respecte que creu que mereix, i el pitjor de tot és que (no sempre, però pot passar) la pren amb tu perquè has tingut la mala sort de passar pel seu davant en aquell precís instant.

He d’apuntar, d’altra banda, que no tots aquells que van pel carrer amb samarreta de tirants, gorra i or són d’aquest tipus de milhomes que viuen i presumeixen de les bregues que tenen (ho dic per experiència, perquè en conec més d’un, i com en totes les tribus urbanes, també hi ha bona gent que no té males intencions dintre d’aquesta). Però aquells que sofreixen aquesta conseqüència que tot festeig taurí porta amb si (la invasió de la que he estat parlant-vos), saben tant be com jo que els bous al carrer són una concentració esplèndida del primer tipus de macarres que he descrit, dels que busquen brega fins que la troben.

I açò és una realitat que em molesta, que no m’agrada, i que simplement per açò he decidit denunciar-la ací.

En fi, fugiré tant com puga d’aquest tipus de gent, i per tant, crec que no m’acostaré molt al recinte taurí durant aquest mes. Sé que no tindre més remei que estar per allí alguna nit que altra (més que res per no deixar de banda els amics i per no automarginar-me) ja que segur que hi trobaré gent (amics i coneguts) que fa temps que no veig. Ara, això si, com ja he dit, estaré “alguna nit que altra”, però procuraré no passar ninguna vesprada allí: crec que amb 5 o 6 nits ja en tindré prou.

25 d’abril

Potser que haja sigut per falta de ganes, però fins a avui no he volgut tingut temps d’escriure aquest post. El tema a tractar és que divendres passat era 25 d’abril. I el 25 d’abril és una dada que cal i es necessari recordar, no deixar que caigui en l’oblit.

[A Xàtiva, Felip V, qui va calar foc la cuitat sencera, s'acostuma a representar cap per avall, en senyal de rebuig]

Fa 301 anys, el 25 d’abril de 1707, va tenir lloc la Batalla d’Almansa, en la que Felip V va vèncer l’arxiduc Carles d’Àustria. Aquesta batalla, que fou simplement una més de les de la Guerra de Successió, comportà l’ocupació del Regne de València per part de la Corona de Castella, així com la pèrdua dels furs per l’impossició dels Decrets de Nova Planta.

Aquest post no està escrit simplement amb la intenció de commemorar aquesta dada, no. Alhora de fer memòria, també vull fer una petita crítica. La veritat és que no sé ben bé perquè s’ha pres aquesta decisió, però aquest any tant la manifestació com el concert que es celebren al voltant d’aquesta dada en commemoració han tingut lloc a Alacant. No ho sé perquè, però ha sigut una putada de les grans. M’haguera agradat anar-hi, però el fet de ser a Alacant m’ha tirat cap enrere (he de remarcar que la proximitat del ViñaRock així com les obligacions estudiantils també han influït prou, però si hagués sigut a València hauria sigut més provable que hagués anat). I si m’ha tirat cap enrere a mi que soc de València, no vull ni pensar quanta gent de Castelló es va quedar ahir a casa. Per la mateixa regla de tres, i per evitar discriminacions, allò normal ara és pensar que l’any vinent tant la mani com el concert seran a Castelló, i supose que gran part dels alacantins també es quedaran a casa. No vull ser centrista ni discriminar, però crec que el millor és continuar com ha sigut fins ara, celebrant-se a València, ja que, a pesar de ser la capital, està situada al mig del país. (Teniu en compte que aquesta reflexió i la sentència final l’he feta sense saber com va anar la mani d’ahir ni tampoc com de multitudinària fou l’assistència, però la raó i la lògica m’han portat a pensar que aquesta fou inferior a la que normalment solen obtenir les manis a València).

(Us deixe el link d’un text que Guillem Ferrando va esciure l’any passat per commemorar el 25 d’abril i que ja vaig publicar al fotolog. El podeu llegir clicant ací)

La República, 77 anys després

Avui fa 77 anys que la segona República Espanyola fou instaurada. I 68 anys després de la victòria feixista i de l’inici de la dictadura franquista, el somni de la tercera encara perviu en la ment de molts més dels que ells es pensen…

En nom de tot el govern de la República espanyola, saluda al poble una veu, la del seu president, rendida per l’emoció i impulsada per l’entusiasme davant l’espectacle sense igual d’una reacció quasi impossible d’imitar que aquesta nació ha donat al món resolent el problema de la seua revolució latent i canvi indispensable de la seua estructuració, al mig d’un ordre meravellós i per voluntat i via perfectament legals. El Govern tot, en nom del qual parle, està compenetrat pel seu amor al país i disposat a resoldre els ideals nacionals i ofereix que prompte, molt prompte, tan prompte com les circumstàncies ho permeten, dictarà el model de la seua estructuració política. Però mentrestant, El Govern realitzarà un programa de justícia social i de reforma administrativa de supressió d’injustícia, depuració de responsabilitats i restabliment de la llei. Donarà amb tot això la satisfacció que el poble anhela… L’acte del diumenge de ser admirable i perfecte, ha tingut complement grandiós amb el requeriment que ahir va fer l’opinió al règim monàrquic perquè desaparega e la implantació al dia d’avui de la República per un acte de voluntat sobirana, d’iniciativa del país, sense el menor trastorn, completant aquella empresa de tal manera que el món sencer sentirà i admirarà la conducta d’Espanya, ja posada en altres mans amb un ordre exemplar, que ha de completar la seua eficàcia.

Assistiu al govern amb la vostra confiança, vigileu-lo en els seus actes i, si incorrem en responsabilitat, exigiu-les; i amb el nostre amor i amb la nostra consciència prometem omplir totes les vostres aspiracions. Si açò és així, no vos reclamem el vostre aplaudiment, sinó la vostra confiança, per a la satisfacció de la consciència de tots nosaltres. La nostra autoritat només pot existir amb el vostre suport, seguir units sense rebomboris als carrers i respecteu el dret de tots; però vigileu, perquè sou la guàrdia nacional del Govern que acompanya al poble. Procureu que en la vostra conducta no hi haja mai la menor protesta que servisca de pretext per a una reacció contrària i, si ella sorgira, quede ofegada.

La normalitat al país és completa, i ens hem possessionat sense el menor incident. El primer acte del Govern ha sigut la concessió d’una àmplia i generosa amnistia.

Estem tots segurs que Espanya gaudeix d’un complet amor en totes les regions, que servirà per a fer una Espanya gran, sense que cap poble se senta oprimit, i regne entre tots ells la confraternitat.

Amb el cor enlaire vos dic que El Govern de la República no pot donar a tots la felicitat, perquè això no està en els seus mans, però sí el compliment del deure, el restabliment de la llei i la conducta inspirada en el bé de la pàtria. Visca Espanya i visca la República!

Niceto Alcalá-Zamora

Discurs de proclamació

Nit de rècords

I és que la nit nit de dissabte fou de rècords. Vora les nou del matí de diumenge ens vam adonar de que el primer rècord havia caigut: acabàvem de sortir de Barraca, on feia set hores i mitja que havíem entrat.

I el segon ha arribat aquest matí de dilluns, en el moment en que mon pare entrava a l’habitació i soltava un sec “desperta’t“. Després de preguntar quina hora era i d’obtenir com a resposta “les set del matí” he caigut en que acabava de dormir d’una sola tirada quasi 15 hores…

Una nit memorable, Tania Vulcano, Danny Fiddo i Rafa Siles impressionant i mitja Bétera per allí. Gran Barraca.

(Tania Vulcano en Barraca en septembre de 2006)

Jaume I, 800 anys després

- - - - - - - - - - -

La conquesta

Una vegada ocupada Mallorca en l’any 1230 i allunyat el perill musulmà del Mediterrani, a l’any 1233 es planificà la campanya a Alcanyís, desenvolupada en tres etapes:

• La primera dirigida a les terres del litoral nord, amb la presa de Borriana l’any 1233 i altres enclavaments, com ara Peníscola.
• La segona abasta la zona central amb la conquesta de València (123 i les terres planes fins al Xúquer, per a fer-ho les corts generals de Montsó de 1236 van concedir l’ajuda necessària i el papa Gregori IX va donar a l’empresa el caràcter de croada. El Puig es va prendre a l’agost de 1237, amb el fracàs d’una esquadra enviada pel rei de Tunis en auxili de València. Les capitulacions es van signar el 28 de setembre i el rei entrà en la ciutat el 9 d’octubre.
• La tercera fase abasta des de 1243 fins a 1245 i arriba fins als límits estipulats per a la conquesta entre Aragó i Castella en el Tractat d’Almizra l’any 1244, signat entre Jaume I i l’infant Alfons de Castella per a delimitar les àrees de reconquesta de les Corones de Castella i Aragó. Les terres al sud de la línia Biar-Busot-La Vila Joiosa quedaren reservades per a Castella. Posteriorment, els territoris del Regne de Múrcia situades al nord de la riba del Segura són incorporades al regne de València per Jaume II després de la Sentència Arbitral de Torrelles (1304) i Elx (1305).

La creació del regne

La noblesa aragonesa considerava les terres conquerides a València com una prolongació dels seus senyorius. Jaume I, però, tenia un estil polític extratemporani que a l’actualitat es podria anomenar com a federalisme, tal com que es demostrà l’establiment de la Cancelleria de Barcelona, i unes corts privatives per a cada regne, cosa que permeté la creació d’una consciència diferenciadora de cada territori durant el seu regnat. Així, convertí València en un regne propi (1239), formant una entitat política, jurídica, i econòmica pròpia expressada en els Furs de València, les Corts Valencianes, moneda pròpia, i unida dinàsticament a la Corona d’Aragó, fet que va provocar l’airada reacció de la noblesa aragonesa. Per tal de contrarestar la noblesa insubordinada, el rei va afavorir decididament els municipis i la burgesia, i posteriorment atorgà a la Ciutat de València una ordenació política i administrativa: el costum, de caràcter municipal, que va ser revisada l’any 1251. Els Foris et consuetudines Valentiae van ser confirmats pel rei l’any 1271 i es van estendre per tot el regne malgrat l’oposició de la noblesa aragonesa, desitjosa de mantenir la seua legislació, cosa que va generar una pugna foral no resolta fins al 1329 amb el triomf dels furs valencians.

- - - - - - - - - - -

I per últim, seguint la bona proposta del Vicent Partal i utilitzant-la com a excusa per a deixar de bombardejar-vos amb dades i noms històrics (que en abundància acaben cansant), us deixe ara un fragment del Llibre dels Fets. I sense ànim de plagiar-me reproduiré també el fragment que narra l’entrada de les tropes del rei al meu poble, a Bétera.

254. E nos estan aqui al Pug tenguem hi la quaresma, e la Regina tench la meyat de la quaresma en Almenara tro a la Pasqua: e nos anam tener la Pasca ab ella. E passada la Pascha ab ella ensemps uenguem nos ne al Pug, e sempre al tercer dia de Paschas uench nos missatge ·I· sarray de Paterna cubertament ab cartes de tota la aljama quens retrien la vila el castell. E uench nosen altre de Betera e de Bufila ques retrien aytambe. E nos dixem los que iriem la, e quant hi seriem que fossen apparaylats de retre los dits castells, e quels obseruariem lur ley e totes les costumes que hauien en temps de sarrains, e quels fariem gran be. E quan uench al quart dia segons que nos hauiem empres ab els fom la be ab ·C· cauallers, e la Regina fo ab nos: e exiren a nos tots los sarrains e les sarraines ab gran alegria, e dixem los e quels affranquiriem per ·II· anys per el mal que hauiem pres. E els faeren a Deu gracies de les bones paraules que los hauiem dites, e hobriren nos les portes, e entram dins, e lexam aqui la Regina ab cauallers tro a ·X· en bastiment, e puys haguem Betera e Bufila, e puys tornam nos ne al Pug.

[NOTA: per a aquells despistats, remarcar que el post d'avui té el seu origen en l'homenatge dels 800 anys del naixement del Rei Jaume I, que es compleixen justament avui, 2 de febrer de 2008.]

Informació extreta de la viquipèdia.

Com el fènix

Com el fènix renaix d’entre les seves cendres, avui el blog ha renascut d’entre les seves. Era una cosa que es veia venir. Jo mateix sabia que tard o prompte la llengua i la cultura pròpia acabarien fent front a tot allò que els és advers, començant pel blog. Avui, dia tretze de gener de dos mil vuit, el blog es converteix definitivament en allò que sempre havia d’haver sigut.

La guerra no ha acabat encara, i trigarà molt a fer-ho, però poc a poc anem guanyant batalles i recuperant el territori perdut. Encara que, citant una frase que crec anònima, una llengua no és perd perquè els que no la saben no l’aprenen, sinó perquè els que la saben no la fan servir, i citant ara a Josep Armengou per acabar, diré que de nosaltres depèn que els Països Catalans es salven definitivament o desapareguen per sempre com a poble.