Ja us vaig parlar a la crònica de Viña sobre aquesta cançó que Albert Pla havia interpretat durant el seu concert, i que tant m’havia xocat. Doncs bé, buscant per internet m’acabe d’assabentar que la cançó pertany a la banda sonora de la pel·lícula Airbag.

A més, he trobat el vídeo del Viña en el que la canta en directe:

Com ja us vaig avançar, dimecres passat vam anar ja al recinte del Viña per acampar i tenir un bon lloc a la zona d’acampada (cal dir que l’organització havia muntat ombratges amb teles negres a la zona d’acampada, i el que volíem era prendre un bon lloc per allí).

Si he de comparar els dos Viña (el de Villarrobledo i el de Paiporta), personalment hem quede amb el de Paiporta, i per “golejà“. I per què? Bé, per una banda el ViñaRock (a partir d’ara així nombraré el festival de Villarrobledo, metre que nombraré Viña al de Paiporta) oferia un cartell més ampli -amb més grups- i més divers, però el fet de que Extremoduro tocara al Viña, personalment, iguala un poc la balança. Si es tracta de parlar del recinte i de l’organització, no tenim comparació possible: el Viña estava prou ben organitzat, però és que el VinaRock era impressionant, tant pel que fa a l’organització com pel que fa al recinte (per posar un exemple, la zona de concerts del ViñaRock estava tota asfaltada, mentre que la del Viña era de terra, però terra d’aquesta de camp de futbol, que al mínim ball ska ho empolsinava tot).

Si, el ViñaRock era millor tant com a organització, cartell i instal·lacions, però allò que ha fet el Viña especial ha sigut la gent. Mentre que al ViñaRock érem sis amics en dos tendes muntades en un racó, al Viña (i debut a la proximitat) seríem al voltant de vint-i-cinc amics (repartits en petits grupets que de vegades en formaven un de sol) acampats molt a la vora els uns dels altres. A més a més, com que havíem anat amb antelació, vam poder organitzar un “campament base” on les tendes estaven col·locades en cercle, deixant al mig una placeta on ens reuníem abans i després dels concerts. Allí menjàvem, bevíem, fumàvem, xarràvem, tocàvem la guitarra i el caixó flamenc… és a dir, allí fèiem vida mentre no estàvem de concert. I ha sigut açò (juntament amb el fet que hem fet molta i molt bona relació amb els veïns) el que realment ha marcat la gran diferència amb el ViñaRock. Cal apuntar també que aquest festival l’havíem planificat millor, i és per això que les estones entre concerts han sigut tant profitoses.

Musicalment m’és impossible no remarcar, no destacar, no enaltir el concert dels Extremoduro. Aquells qui em coneixen bé saben perfectament que els escolte des de ben petit, i que musicalment són el grup que més idolatre. Feia temps que no hi havien moltes noticies sobre els Extremo, i això m’havia portat a pensar que mai els anava a veure en directe. Les ganes de veure aquells a qui idolatre en directe, el plaer d’escoltar cadascuna de les cançons que porte anys escoltant a casa tocades en aquell mateix moment pels mateixos Extremoduro feren del concert una cosa memorable, una cosa que sempre guardaré i que, n¡estic ben segur, mai oblidaré. Cadascuna de les cançons la vaig viure i gaudir com un xiquet de cinc anys el dia de reis. No puc deixar-ne de banda cap, però remarcaré sobretot “Jesucristo Garcia”. Hauré vist desenes de vegades el vídeo de Jesucristo Garcia en directe, me’l sé de memòria, i viureu jo mateix fou impressionant, en el moment en que Robe comença el solo de guitarra inicial la pell se’m va ficar de gallina d’una manera bestial (podeu preguntar-li-ho als allí presents). Acabaren el concert amb un solo de guitarra llarguíssim i impressionant de Iñaki Uoho.

Dijous començàvem a les set de la vesprada amb el concert de Ki Sap, qui tocaven en casa (són de Paiporta) i tot seguit el de La Gossa Sorda, feren de la vesprada del dijous una bona vesprada de ska i reggae. Després de sopar, tocaren els Extremo, i acabàrem la nit (encara que els concerts continuaven) amb un poc dels Delinqüentes.

Divendres fou el dia més complet. Començàrem també a les set amb La Troba Kung-Fú (antics components de Dursminguet) i després amb el rap sud-americà d’Arianna Puello. Després de sopar anàrem a veure un poc als Mago de Oz (era un deute que tenia amb la meva infància), i a pesar de no conèixer part de les cançons (solament conec les velles), van tocar “Molinos de Viento” durant els vint minuts que vam estar allí presents (Molinos de Viento és, per a mi, la millor de les cançons de Mago). Poc més tard pujaren a l’escenari els Canteca de Macao (a qui veia per tercera vegada en menys de sis mesos) i els va seguir Muchachito Bombo Infierno. Després d’un descanset de mitja hora, tocaren els Mojinos Escozíos, i rematarem la nit amb un gran concert d’ska de la mà dels The Locos. Serien vora les cinc i quart del matí quan els The Locos posàven el punt i final al dia més complet de concerts.

Per acabar, dissabte per la vesprada no vaig veure res, ja que per mi la nit anterior havia acabat a la una del migdia, i vaig passar tota la vesprada dormint la mona. Així és que vam començar la nit després de sopar amb el final de Fat Joe, esperant que començara Albert Pla, concert que va estar va bé, interpretació la mítica cançó “Soy Rebelde” inclosa, va tocar també el tema dels Extremo “Pepe Botica”, i va possar-li punt i final a la seva actuació amb “Veintegenarios“. A més a més, cal destacar el solo de guitarra espanyola, de l’estil de Paco de Lucía, que feu un dels músics que l’acompanyaven. Després d’Albert Pla va venir el descobriment personal d’aquest Viña, l’actuació impressionat dels NOFX. Per acabar la nit, concert d’Amparanoia, i després (per enèsima vegada a la meva vida) Obrint Pas, als qui els fallà un poc el só. Per acabar, també a les cinc del matí com el dia anterior, vam veure els últims deu minuts del grup que posava el punt i final a tres dies i quatre nits de molta, molta festa, els Barón Rojo.

En fi, l’any que ve, si tornen per Paiporta (allò més provable és que sí) repetirem però ben segur.

.

I ja que estic, us deixe el vídeo de la millor cançó del Viña, i la que podríem dir que és la cançó en directe que més he viscut.

Extremoduro - Jesucristo García

P.D.: Hauríeu d’haver vist a un català, dissabte al matí, un d’aquests veïns amb qui ens reuníem per tocar la guitarra i cantar, cantant i tocant a la perfecció vàries cançons de la banda sonora de Bola de Drac (els dibuixos animats). Fou flipant.

Bé, per diversos motius he hagut de tornar aquest matí a casa, i per tant tinc un ratet per a postejar, però la nit passada ja la vaig passar al Viña.

Cal dir que ja hi havia gent, però allò d’anit no era res comparable al que em vaig trobar la primera nit al ViñaRock (el de Villarrobledo, celebrat fa uns mesos). No cal dir que l’altre Viña tenia cinc escenari, mentre que aquest en té solament dos, i vulgueu o no, això també influeix en la quantitat d’assistents.

Les primeres sensacions són molt bones. La gent de molt bon rotllo, com a mostra un botó: avui me n’he anat a dormir amb el sol. Hem passat tota la nit amb els “veïns”: dues guitarretes, dos yembés, una vintena de persones, ganes de festa, “fang del barranc” (que diu mon pare) , i tot un poc regadet d’alcohol…

Me’n vaig que m’esperen allí per dinar. Aquesta nit, després del partit de futbol (han habilitat una pantalla gegant per retransmetre’l) Extremoduro. Crec que qual els veja dalt de l’escenari ploraré. xD

Fins diumenge!

Divendres 13

Arribem a Tolosa, on anem a deixar el cotxe i des d’on mamprendrem la marxa, a les set i mitja de la vesprada. Consultem els guardes forestals i ens comuniquen que no podem fer nit allí on teníem pensat, hem d’arribar com a mínim fins al refugi de Goriz, a 2160 metres d’altitud, del que ens separen unes cinc hores de camí. Així i tot, a les vuit de la vesprada comencem a fer marxa, sabent que anem ben preparats per afrontar, fins i tot, unes dues o tres hores de marxa nocturna. Per sort, a més de les llanternes frontals, una nit ben clara permet que la lluna col·labore també a fer més planera la ja de per si difícil marxa nocturna.

Finalment, a uns 2000m d’altitud i a tres quarts d’hora del refugi, decidim que ja ho tenim prou bé per al primer dia. És la una en punt de la matinada, plantem tendes al prat, i a dormir.

.

Dissabte 14

A les sis i mitja, ben prompte, ens despertem i repleguem les tendes. Mengem poc i fem cap al refugi acompanyats d’un isard que ens segueix de prop. Arribem a Goriz voltant de les set i mitja on desdejunem (és un refugi guardat, i per tant ofereix desdejuni, dinars i sopars, a més d’un llit tou), i ens preparem per fer l’assalt al cim, al Monte Perdido, tercer cim dels Pirineus amb 3355 metres d’alçada. Per fer més lleugera la pujada, lloguem unes taquilles al refugi, on deixem allò que no ens serà necessari (sac de dormir, roba extra, tendes de campanya, etc).

[Refugi de Goriz]

Al cap de quaranta minuts de començar la pujada, ens trobem ja de ple amb la neu. Parem i ens col·loquem els crampons i les polaines. Fem càlculs,  i tenim per davant un desnivell de 1100 metres de neu i gel. Comencem l’ascens blanc seguint el camí que els alpinistes més matiners han obert fa solament unes poques hores.

A les dotze del migdia arribem al llac gelat (cobert encara de neu a aquestes altures de l’any). Estem ja a 3000 metres, i comencem a creuar-nos amb els primer muntanyes, que ja van de tornada cap al refugi. Ens diuen que ja no ens queda res, que els tres-cents metres de desnivell que ens separen del cim ens portaran una horeta llarga de pujada. La pujada final impressiona, fa por, implica respecte, molt de respecte. Ens creuem també amb els primer esquiador que baixen del cim (fan molta enveja, tot s’ha de dir, qui poguera baixar lliscant de forma tan natural i sense quasi esforç aparent…).

Són tres quarts de dos, i ja contemplem tot el parc natural d’Ordesa des del seu punt més elevat. La pujada final ens ha costat una hora i tres quarts, ha sigut molt dura, però hem arribat prou bé. Dels quatre que havíem sortit del refugi tres som al pic, Ventura no ha pogut més i s’ha quedat al llac gelat, on ens espera per dinar. La fam fa que tardem menys en baixar del previst, la fam i el truc del “cul-esquí” (que consisteix a seure sobre la neu i deixar-se lliscar tranquil·lament).

Dinem a la vora del llac gelat, i comencem la baixada. Hem tingut un altre contratemps, i d’aquests que són difícils de perdonar: no portem ni crema solar ni ulleres de sol. La crema, ara per ara no és problema, però els ulls ja comencen a coure després de tantes hores de sol reflectit a la blanca neu.

[pujada final del Perdido]

La baixada es fa ràpida, però es fa patent que deuríem haver sortit abans, per evitar baixar tant tard. La neu, després de tot el dia de sol, esta molt tova, i cada dos per tres els peus se’ns enfonsen pam i mig (sort que amb les polaines evitem mullar-nos els pantalons).

A les cinc de la tarda ja estem al refugi: la cara molt roja, i els ulls couen com mai, ens espera mala nit… Per sort ens diuen que si que tenim plaça dintre del refugi per aquesta nit (ens havíem posat a la llista d’espera, ja que el refugi està ple de gom a gom). A les set sopem al refugi. Menú de muntanya i menjar abundant per 14 euros per persona (13 ens costa passar allí la nit): de primer llentilles, després un poc d’amanida, una bona cuixa de pollastre, espaguetis, i per acabar, mousse de iogurt. Mires on mires el cansament es fa patent a la cara dels comensals. Als plats no queda ni una molla de pa.

.

Diumenge 15

Puc dir que ha sigut una de les pitjors nits de la meua vida. Tenia son i estava molt cansat, però els ulls no m’ha deixat dormir pràcticament res. El coliri que ens han deixat al refugi ha suposat alguna millora, però així i tot la nit ha sigut llarga i difícil. Ventura i Moisès no tenen res, però Aitana i jo ens hem alçat amb la cara unflada, plorem constantment i ens és prou difícil suportar la llum intensa. Per sort el dia ha sortit nuvolat.

Desdejunem altra vegada al refugi, recollim les taquilles, preparem motxilles, i comencem la baixada fins al cotxe. Tenim unes hores per davant, comptant parades per descansar i tot. Uns corticoides que ens dona Ventura (és metge, i Moisès també) fan que la inflamació de la cara desaparega, i cada vegada els ulls molesten menys.

El primer dia no ho havíem pogut apreciar per ser de nit, però ara es veuen algunes llúdries juguen baix de la Cua de Cavall. Travessem el prat on els guardaboscs no ens havien deixat fer nit feia dos dies, ara ple de vaques que pasturen.

[Cascada "Cua de Cavall"]

A la una del migdia arribem al cotxe. Descarreguem i ens canviem. Primera parada, la farmàcia de Tolosa: comprem crema hidratant i un coliri més especific per al mal que ens afecta.

Baixem dos pobles més, on diem a un bar. I ja, definitivament, pugem al cotxe per tornar cap a casa.

Ha sigut dur, sobretot pel mal d’ulls, però després de tot val la pena. La sensació que es sent i la satisfacció  de contemplar aquells paratges des del seu punt més àlgid és una cosa que solament poden comprendre aquells que han viscut una situació semblant.

Pròxim repte: Aneto i Posets

[Ja penjaré les fotos quan les tinga, metre podeu veure aquestes fotos de tota la pujada]

Sí, així com sona, demà mateix men vaig cap al Perdido. Fins fa una hora era simplement una idea, una possibilitat, fins que Ventura m’ha cridat a casa i m’ha dit “ei, que demà marxem”.

Dit i fet, m’espera un cap de setmana de fred, neu, Pirineus, i una roca d’uns tres mil tres-cent metres (que es diu prompte).

Diumenge us contaré com ha anat la cosa!

Acabe de llegir en una noticia del menéame que el dijous 5 de maig, és a dir, el dijous passat, es feu públic, després de quatre anys d’investigació, l’informe final del Senat americà sobre les mentires, manipulacions i exageracions amb que l’administració Bush justificà la invasió d’Irak.

Dijous passat aquesta notícia era portada de gran part de la premsa americana, mentre que ací cap dels diaris de gran tirada nacional (llevat d’un) ho va mencionar ni tal sols a les pàgines interiors. Solament el diari Público es va fer ressò de la notícia i la va publicar a primera plana. La resta dels diaris, en canvi, mostraven una foto a tot color del torero José Tomás mentre remarcaven la seva “gesta” a la plaça de Las Ventas.

Com ja he dit, vergonya…

[Portada d'El País i de Público de dijous passat]

Ara pareix que sí: el canvi és possible.

STAR WARS

BMW

DON LIMPIO

- - - -

via Menéame

Realment, no m’estic preocupant de destruir Microsoft. Això serà solament un efecte col·lateral.

Linus Torvalds, creador de Linux